TALENTS OCULTS

La tornada

Una alumna de l’escola de 2n de batxillerat escènic ens ha deixat compartir aquest escrit tant personal i especial per a ella:

Una música entra i ens envaeix, ens desperta i ens acarona la cara de bon grat. Un joc de números ens espera, com si fóssim la seva presa, ens atrapa i no ens deixa anar fins que la desxifrem. Un vertigen ens obre els ulls, però al final acabem baixant com si no hi hagués un demà. Finalment sortim de la cova i una nova llum ens espera, però, entre vermell i verd, blanc i negre tornem a entrar a la foscor. Sota terra, on no hi ha aire, bondat ni pietat, ens transformem en animals, sense caritat ni igualtat. Passen anys, fins que, els nostres ulls poden veure la satisfacció màxima en la cosa més insignificant, que, pels que, els seus passos estan caminant sobre els nostres caps, no té sentit ni valor. El descans arriba, però el nostre cap és aleshores quan comença a funcionar, quan realment comencem a ser nosaltres. De cop i volta sense adonar-nos, aquella llum que havíem tastat abans, és reflectida sobre un tel blau, amb estrelles que brillen sense parar, on l’horitzó es dissol en el cel amb tota la seva plenitud. Encara que, de tot això ens separa un vidre no gaire gruixut, però el suficient per no deixar-nos caure, ens mirem i ens conformem. Mentre estem allà, van passant els indrets, els refugis, els pecats i la vida de milers d’éssers. Durant aquest temps el què, el perquè, el qui, el com, l’on i el quan, ens van envoltant com una tovallola ho fa en un nadó. Després d’un temps significatiu però alhora en un tres i no res totes les preguntes s’esfumen i se les emporta l’aire càlid que hi ha entre els peus. S’obren les portes, a l’indret de rutina, jocs i festa, d’estima, d’orgull i de tendresa. Després de dos esglaons, l’aire se m’em porta els cabells, l’olor del que ha estat el nostre acompanyant penetra en mi i puc dir que ja soc a casa. Però com sardines baixem, anem recte i pugem per veure la realitat, que res és perfecte, que les màquines no sempre són la solució. Tornem a veure la figura vermella i els segons passen a càmera lenta. Arribat a aquest punt cada persona va cap al seu destí dins d’un mateix tot. Miro cap endavant, segurament queda el més difícil de tot, la pujada, però pas a pas, nota a nota, cançó en cançó, arribo, així doncs, el viatge de tornada ha arribat a la seva fi. I només em queda dir: fins demà tornada.

Jael Martín

Comentaris tancats.